L'abordatge en fisioteràpia dels trastorns temporomandibulars

Els trastorns temporomandibulars (TTM) engloben un conjunt ampli d'alteracions que afecten l'articulació temporomandibular (ATM), la musculatura masticatòria i les estructures associades. Són una causa freqüent de dolor facial, mandibular i cervical, i sovint s'acompanyen de sorolls articulars, bloquejos, limitació de l'obertura bucal, cefalees o molèsties auriculars. La fisioteràpia té un paper fonamental tant en el diagnòstic funcional com en el tractament conservador d'aquests trastorns.

El primer pas és sempre una valoració clínica exhaustiva. A la consulta s'analitza el tipus de dolor (local, referit o irradiat), el comportament dels símptomes, la mobilitat mandibular, la coordinació del moviment, la presència de sorolls articulars i la relació amb la postura cervical i el patró respiratori. Aquesta exploració permet diferenciar entre afectacions predominantment musculars, articulars o mixtes, i establir un pla de tractament ajustat a cada cas.

Entre les alteracions articulars més habituals hi trobem les luxacions discals. Quan el disc articular es desplaça però recupera la seva posició durant el moviment, parlem de luxació discal amb recaptació, sovint associada a un "clic" audible o palpable en obrir o tancar la boca. En aquests casos, la fisioteràpia se centra a millorar la coordinació mandibular, reduir la sobrecàrrega muscular i optimitzar la funció articular, amb l'objectiu de disminuir els sorolls i prevenir l'evolució cap a formes més rígides.

En canvi, en les luxacions discals sense recaptació, el disc no retorna a la seva posició funcional, fet que pot generar bloquejos, limitació de l'obertura bucal i dolor articular. Aquí l'abordatge fisioterapèutic és especialment rellevant en fases inicials, treballant per reduir la inflamació, recuperar mobilitat de manera progressiva i evitar compensacions musculars i cervicals que cronifiquin el quadre.

Un altre grup molt freqüent són les mialgies de la musculatura masticatòria, que afecten especialment masseters, temporals i pterigoides. Aquestes poden aparèixer associades a bruxisme, estrès, hàbits posturals o alteracions respiratòries. La fisioteràpia busca normalitzar el to muscular, millorar la resistència i reduir el dolor mitjançant tècniques manuals, exercici terapèutic i educació del pacient.

Les hipermobilitats mandibulars són una altra causa habitual de dolor i inestabilitat. En aquests casos, l'ATM presenta un excés de moviment que pot generar microtraumatismes repetits, sensació d'inseguretat o episodis de subluxació. L'objectiu del tractament no és "bloquejar" l'articulació, sinó millorar el control neuromuscular, reforçar la musculatura estabilitzadora i ensenyar al pacient a moure la mandíbula de forma més eficient i segura.

Pel que fa a les afectacions capsulars i la retrodiscitis, sovint cursen amb dolor profund, inflamació i molèsties en carregar l'articulació. En aquests casos, la fisioteràpia adopta un enfocament més respectuós amb els temps biològics, prioritzant la modulació del dolor, la reducció de la inflamació i la recuperació progressiva de la funció, sempre coordinant-se amb l'abordatge mèdic quan és necessari.

Els sorolls articulars (clics, crepitacions) no sempre indiquen una patologia greu. De fet, moltes persones presenten sorolls sense dolor ni limitació funcional. El paper del fisioterapeuta és ajudar el pacient a entendre quan aquests sorolls són clínicament rellevants i quan no, evitant alarmisme innecessari i centrant el tractament en els símptomes reals.

En conjunt, l'abordatge fisioterapèutic dels TTM és conservador, personalitzat i basat en la funció. No busca només alleujar el dolor, sinó millorar la qualitat de vida del pacient, restaurar el moviment i prevenir recaigudes. Treballant de forma coordinada amb odontòlegs, metges i altres professionals, la fisioteràpia esdevé una peça clau en el maneig integral dels trastorns temporomandibulars.