El paper de la fisioteràpia en el diagnòstic funcional i el maneig col·laboratiu de l'apnea del son

L'apnea obstructiva del son (AOS) és un trastorn respiratori altament prevalent i infradiagnosticat, amb un impacte clar sobre la salut cardiovascular, neurològica i musculoesquelètica. Tot i que el diagnòstic definitiu és mèdic i es basa en proves com la polisomnografia o la poligrafia respiratòria, la fisioteràpia pot jugar un paper clau en el cribratge, la sospita clínica i la identificació de factors funcionals modificables, especialment en els casos d'origen obstructiu no estructural.

Des de la consulta de fisioteràpia, el primer pas és una anamnesi orientada al son. Eines validades com el qüestionari STOP-BANG permeten identificar ràpidament pacients amb alt risc d'AOS, integrant variables com el ronc, la somnolència diürna, la hipertensió, l'IMC o el perímetre cervical. Complementàriament, l'escala d'Epworth aporta informació sobre la repercussió funcional del son no reparador en la vida diària del pacient. Aquests qüestionaris no diagnostiquen, però justifiquen una derivació mèdica ben fonamentada.

Un cop detectada la sospita, la fisioteràpia pot aprofundir en l'exploració funcional mitjançant diverses eines. L'ecografia és especialment útil per valorar la distancia hiomentoidea, així com la distancia entre les arteries linguals. Aquestes dades no substitueixen una prova de son, però ajuden a diferenciar perfils obstructius funcionals de possibles alteracions estructurals, que requeriran un abordatge mèdic específic.

L'exploració de la via aèria superior és un altre pilar fonamental. L'observació del patró respiratori (nasal vs oral), la competència labial, la postura lingual en repòs, la mobilitat cervical i la relació craniocervical aporta informació rellevant sobre la càrrega mecànica que suporta la via aèria durant el son. Molts pacients amb AOS presenten un patró respiratori alt, boca oberta i una llengua baixa o inestable, factors clarament associats a col·lapse faríngi nocturn.

En aquest context, és especialment rellevant la relació entre apnea del son i bruxisme. La literatura actual apunta que, en molts casos, el bruxisme del son actua com un mecanisme de resposta o modulació davant episodis d'obstrucció respiratòria, més que com una causa primària. Microdespertars associats a hipòxia o augment de l'esforç respiratori poden activar la musculatura mandibular i lingual, generant episodis bruxògens. Identificar aquest vincle permet entendre que tractar només el bruxisme sense abordar la respiració nocturna és sovint insuficient.

Pel que fa a la intervenció, és important diferenciar entre obstruccions estructurals (hipertrofia amigdalar severa, retrognàtia marcada, anomalies òssies) i obstruccions funcionals. En aquestes darreres, la fisioteràpia té un marge d'actuació clar i complementari als tractaments mèdics. Un exemple és la neuromodulació invasiva del nervi hipoglòs (a través del múscul genihioideo), indicada en pacients que tenen debilitat de la musculatura del terre bucal, condició que facilita la obstrucció de la via aerea per déficit de to muscular. 

A més, les tècniques respiratòries orientades a millorar el control ventilatori, reduir la respiració oral i normalitzar la mecànica diafragmàtica contribueixen a disminuir la càrrega sobre la via aèria superior durant el son. Aquest treball, combinat amb teràpia miofuncional orofacial, ha demostrat millores en la força, resistència i coordinació dels músculs implicats en la patència faríngia, amb reduccions clíniques de la severitat de l'AOS en casos lleus i moderats.

En resum, la fisioteràpia no diagnostica l'apnea del son, però pot ser una baula clau en el procés diagnòstic funcional, facilitant la detecció precoç, la derivació adequada i el maneig integrat dels factors obstructius no estructurals. Treballant en xarxa amb metges del son, ORL i odontòlegs, el fisioterapeuta contribueix a un abordatge més complet, personalitzat i eficaç d'un trastorn que va molt més enllà del simple ronc.